La fortalesa dels Vilars d’Arbeca va ser habitada entre els anys 775 i 300 ane. L’exposició presenta els materials arqueològics recuperats a les excavacions, les imatges del nou projecte de realitat virtual, una espectacular maqueta i un esplèndid i rigorós catàleg. El discurs expositiu té per objectiu mostrar la singularitat de la fortalesa en el món ibèric i, a través seu, explicar la formació del poble ilerget.
La mostra s’organitza en tres grans àmbits. TERRA, explica la forti cació com a centre de poder en el territori i les formes de vida i les activitats dels seus habitants. AIGUA, un recurs crític, és l’element més transversal i amb un potencial explicatiu més gran de la fortalesa (emplaçament, subsistència, sistema defensiu, arquitectura del poder, lectura poliorcètica, sistema hidràulic); l’aigua condiciona i enriqueix la recerca en exigir la col·laboració interdisciplinària en oferir una informació excepcional, únicament conservada en el fons del pou-cisterna. I a PODER, l’arquitectura del poder, el control territorial i els indicadors arqueològics en l’interior de recinte fan evident el centre residencial d’un cabdillatge; la història de la fortalesa explica el trànsit de les comunitats del primer ferro i els temps ibèrics antics, les societats de cabdillatges, a l’època ibèrica plena i l’organització sociopolítica estatal arcaica. L’exposició neix de la voluntat de mostrar els resultats de més de trenta anys de recerca i com a reconeixement de l’esforç col·lectiu que ha fet possible la recuperació d’un patrimoni arqueològic convertit en un actiu del territori i la seva gent.
Fa més de 2.700 anys, cap al 775 ane, el cap d’un poderós llinatge aristocràtic fundà un poblat fortificat, la fortalesa dels Vilars, que esdevingué el centre de poder del territori. Fou un poble d’agricultors i ramaders, però també de guerrers i, cap als segles vi i v, els seus descendents ja eren culturalment ibers, integrants del poble ilerget. La Fortalesa fou habitada ininterrompudament al llarg de cinc fases: Vilars 0 (750–650) i Vilars I (650–550) corresponen a l’època preibèrica; Vilars II (550–450), al període ibèric antic, i Vilars III (450–350) i IV (350-300), a l’etapa ibèrica plena. Gairebé 500 anys són molts anys… La Fortalesa va anar transformant-se, i les seves defenses es van anar fent cada cop més i més complexes, sense superar, però, els límits del recinte original i mantenint-ne la disposició urbanística, determinada per les muralles. Finalment fou abandonada cap al 325 ane.
PASSAT I PRESENT
SISTEMA DEFENSIU I URBANISME
La Fortalesa és la residència d’un cabdill, possiblement identificat com a descendent d’un avantpassat heroic. Amb funcions militars i religioses, el cabdill exerceix la seva autoritat sobre una comunitat de poc més d’un centenar i mig de persones que estan o se senten emparentades. L’estructura social és senzilla, sense cap altra diferència d’estatus que les determinades per la relació de parentiu amb el cabdill.
Aquesta fortalesa fou construïda seguint un disseny preconcebut per tal d’obtenir una planta de tendència ovalada, amb els extrems arrodonits i els laterals rectilinis. Les portes primitives s’orientaren a llevant i ponent amb precisió, i la muralla es reforçà amb dotze torres (una de constituïda per la mateixa porta principal) disposades en intervals regulars. La superfície interior habitada no va sobrepassar mai els 2.400 m2. A la fi de la seva existència, després de construir-se el gran fossat de la fase Vilars III, la superfície del conjunt de la fortificació assolia més de 13.000 m2.
Al llarg de gairebé 500 anys, durant els quals la muralla actuava com un contenidor gegantí, cada fase va generar les seves restes, i les noves edificacions es construïen sobre les anteriors enderrocades. Un cop abandonada la fortificació, amb el pas del temps les ruïnes es convertiren en un tell; és a dir, un tossal artificial, testimoni de l’antiga fortalesa.
Les ruïnes van esdevenir un destorb per a l’aprofitament agrícola, i la introducció de maquinària pesada al camp durant els anys seixanta del segle xx quasi posà fi a l’antic tell. El que avui en queda ens permet observar la superposició de les restes de les diferents èpoques i, en la part superior, les úniques conservades a l’interior del recinte, pertanyents a la fase ibèrica plena (segles v-iv).
El chevaux de frise o camp frisó és una barrera de pedres dretes que envolta la Fortalesa amb la intenció d’obstaculitzar l’aproximació i els moviments de l’enemic davant dels murs. Es construí durant Vilars I, a inicis del segle vii ane, i funcionà durant un segle. Fou substituïda com a defensa avançada pel fossat ibèric (que funcionà durant Vilars II, III i IV). Aquest sistema defensiu, propi d’altres pobles de la primera edat del ferro europea, també és habitual entre celtes i celtibers, però insòlit entre els ibers. Els Vilars és el més antic conegut a la península Ibèrica. El camp frisó és l’element més singular —l’altre és l’aigua— de les imponents defenses de la Fortalesa dels Vilars, concebudes com a anells concèntrics i que, al llarg dels anys, combinen i alternen muralla torrejada, camp frisó, fossat inundable, rampa i fossat avançat, de manera que ocupen prop del 90 % de la superfície construïda.
La Fortalesa és el resultat de la lluita pels recursos, les terres i l’aigua, i la consolidació dels més forts, com els caps dels llinatges, que esdevindran poderosos cabdills militars i exerciran el seu control sobre entitats territorials cada cop més àmplies.
Cronologia relativa
La identificació de cada estrat permet establir l’ordre en què s’ha format i definit l’evolució estratigràfica del jaciment. Els materials que hi estan associats són indicadors cronològics aproximats de la durada de cada fase d’ocupació. La investigació arqueològica disposa de determinats “fòssils directors”, que són elements significatius (ceràmiques, metalls, monedes...) i són característics de cadascuna de les fases.
L’absència de determinats materials també esdevé un indicador cronològic. L’abandonament de la Fortalesa es confirma, així, per la manca de ceràmiques típiques del segle iii ane, com les del taller anomenat “de les Petites Estampilles” o les ceràmiques que duien la marca “Nikia-Ión”, procedents dels àmbits colonials grecs.
Cronologia absoluta
El carboni 14 permet mesurar el temps transcorregut des de la mort de qualsevol organisme. Aquestes dades s’han de corregir, però, mitjançant la comparació amb el carboni 14 present en els anells de creixement d’arbres mil·lenaris actuals. El resultat obtingut (calibratge) s’expressa amb una corba que conté els diferents percentatges de probabilitat de datació de cada mostra.
UN ENTORN PER ARRELAR
L’emplaçament de la Fortalesa en un terreny sense barreres naturals, al bell mig de la plana occidental catalana, va facilitar un flux permanent de persones, idees, productes i materials al llarg de tota la seva història.
Els rius pirinencs —Segre, Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana— permetien una comunicació fluida amb els pobles del continent europeu, al mateix temps que les seves terrasses esdevenien una excel·lent pedrera per a l’aprovisionament de còdols i roques de cara a la fabricació de molins de vaivé i altres eines.
L’Ebre, fàcilment accessible a través del Segre, esdevenia la gran via de comunicació amb l’Atlàntic i el Mediterrani. El Francolí, travessant la serra de Prades, va constituir igualment una via alternativa per accedir als recursos marins i per afavorir el comerç i els contactes amb el món fenici i grec.
L’entorn dels Vilars era molt diferent del que coneixem actualment. Els boscos (principalment mixtos, de roure i alzina) eren més abundants, amb bosquines de garric i llentiscle i, a més, hi havia el bosc de ribera que vorejava el barranc de l’Aixaragall. Els camps de conreu, els horts i les pastures es distribuïen al voltant de la Fortalesa. Els seus habitants obtenien la major part dels recursos per a la seva subsistència d’aquest entorn.
Els boscos, els boscos de ribera i els arbustos de les màquies proporcionaven combustible, fusta per a la construcció, per a la manufactura d’eines i per al condicionament de les cases, o fruits comestibles (com els aglans, les móres o el raïm silvestre), entre d’altres. A tot l’entorn es podien aprofitar diverses plantes silvestres, tant per al consum alimentari com per al seu ús medicinal.
Hi havia també altres recursos fonamentals, com, evidentment, l’aigua, l’argila i la pedra (principalment calcària), que s’utilitzaven en la construcció i també en la fabricació d’estris, com la ceràmica o els molins.
Els sòls agrícoles, molt bons per al conreu al voltant de la Fortalesa, permetien una important agricultura cerealística, i els rostolls, després de la sega dels cereals, podien ser aprofitats per a l’alimentació complementària dels ramats.
L’agricultura es basava bàsicament en el conreu de cereals de secà, principalment l’ordi vestit, el blat comú i el blat dur i, amb menys intensitat, la pisana, el mill i el panís o mill italià. També es conreaven algunes espècies lleguminoses, com la llentia i la fava; pel que fa als fruiters, hi trobem la vinya i la figuera. Es detecta també la presència d’una planta oleaginosa, el lli, que va tenir, possiblement, un ús tèxtil.
La mòlta de cereals és una de les activitats més importants de la vida quotidiana. Durant les fases de la primera edat del ferro s’utilitzen exclusivament els molins de vaivé. Aquest tipus també domina durant l’ibèric antic, i representa el 90 % del total dels molins, però a inicis del segle v apareixen els primers molins rotatoris. Són els més antics coneguts a tot Europa i al Mediterrani. Als Vilars s’utilitzaran tres tipus de molins fariners: el molí de vaivé, el molí rotatori manual i el molí rotatori ibèric de palanca sobre un suport.
Pel que fa a la producció de vi, està representada per un fragment de jaç de premsa reaprofitat en un mur del segle iv, que havia estat en funcionament, doncs, en un moment anterior. Es tracta d’una producció innovadora, que es practica a la costa i a la vall de l’Ebre des del segle vii.
A la Fortalesa es dóna una gestió diversificada dels animals. Mentre l’animal és viu, aporta força i energia i la seva producció de llet, llana i adobs; un cop sacrificat, se n’aprofita la pell, la carn i els ossos. Tot i que amb algunes variacions durant les diverses fases de la Fortalesa, la cabana ramadera està composta principalment per ovelles i cabres, bòvids i porcs, als quals cal afegir altres animals domèstics, com el gos, o el cavall, que sabem que gaudia d’una consideració especial. La cacera del cérvol, i també de conills i llebres, és manté com una activitat social i de prestigi, tot i que amb caràcter més aviat secundari i esporàdic.
UN TERRITORI EN DISPUTA
Evolució del poblament i models d’assentament
Des de mitjan segon mil·lenni ane (1650 ane), les comunitats de la plana occidental catalana palesen una evolució singular respecte de la resta del nord-est de la península, que s’ha identificat com el grup cultural del Segre–Cinca (GSC).
Museu d´Arqueologia de Catalunya – Barcelona (Passeig de Santa Madrona, 39-41. Parc de Montjuïc)| Barcelona (Barcelonès)
